CONFESSIÓ D’UN EXPRESIDENT (QUE HA PORTAT EL SEU PAÍS AL LLINDAR D’UNA CRISI) de Davide Carnevali

(Català) Aquesta és una obra sobre el llenguatge.
Sobre la facilitat amb la qual es confon el llenguatge com a eina descriptiva i el llenguatge com a eina creativa.
Una obra sobre l’ús del llenguatge, i encara més sobre la manipulació del llenguatge per part del poder, sobre la seva capacitat de crear una ficció que s’imposa sobre les altres i es converteix subtilment en veritat.
Paràsit de la retòrica política (i per tant, d’alguna manera, de la retòrica teatral), el discurs del expresident flueix clar, senzill, a la recerca de la paraula que finalment digui les coses com són.
Però, és realment possible expressar la realitat a través de les paraules?
O no és el llenguatge en si mateix ja la construcció d’una ficció, que inevitablement ens allunya de la realitat tot just quan pretén comunicar-la, analitzar-la, explicar-la?
Aquesta del expresident és realment una confessió?
O no serà, més aviat, una altra història inventada?
Davide Carnevali

TEXT DEL DIRECTOR I L’ACTOR

Quan els amics de La Brutal ens van fer arribar el text del Davide ens va costar molt poc decidir-nos a tirar endavant aquesta Confessió. Les paraules i el discurs d’aquest ex president sense nom ens van entrar per tots els forats possibles i van fer sortir a la llum les ganes que teníem de dirigir-lo i interpretar-lo. Posar-se en la pell d’un ex president sempre és atractiu. I si es disposa a rendir comptes davant del poble, encara més.
La crisi financera, la desconnexió de la classe política amb el poble, el segrest econòmic als països endeutats, la corrupció, la vella política i la nova, les privatitzacions, l’entrada de capitals estrangers, son conceptes que ja no ens estranyen i han passat a formar part de les nostres vides. El nostre protagonista parla de tot això des de la llibertat, la tranquilitat de qui ja no ha de mesurar les seves paraules.  I també des de la ironia.
No busqueu de quin expresident estem parlant perquè poden ser molts. En aquests temps que ens ha tocat viure si fots una cossa a un arbre en cauen deu.
Tant de bo disfruteu d’aquesta Confessió com ho hem fet nosaltres preparant-la.
Xavi Ricart i Queco Novell