LES BÀRBARES de Lucía Carballal

Vaig escriure ‘Las bárbaras’ perquè sentia una fractura entre la generació de la meva mare i la meva. Era el moment posterior a l’eclosió del MeToo.

L’actriu Catherine Deneuve i altres dones franceses van escriure un manifest en contra d’aquella onada reivindicativa, i les seves paraules representaven, crec, el malestar d’algunes dones que, també aquí, se sentien contràries al que estava passant.
Aquest rebuig va cridar la meva atenció; em vaig preguntar si es tractava d’un sentiment generacional. Vaig comprendre que moltes altres dones de la seva època sí que se sentien interpel·lades, alleujades, il·lusionades pel canvi que proposava la generació de les seves filles.
D’altres es mostraven indiferents i expressaven amb gràcia que els problemes veritables estan en un altre lloc. Totes aquestes dones diverses i complexes, resistents a qualsevol etiqueta, són la inspiració d’aquesta obra: les primeres a divorciar-se o adestacar professionalment, però també les que continuen casades amb el seu primer xicot, les que mai no es van definir per la seva feina o les que van gaudir dedicant-se plenament a la criança. Les que són referents de modernitat sense saber-ho. Les que lluiten cada dia per acceptar-se. Aquesta generació sentia (o sent?) de vegades que són jutjades per les seves idees o decisions.
Em va interessar fer l’exercici d’acostar-me a elles i, al mateix temps, atrevir-me a mirar-me —i a mirar-nos— a través dels seus ulls. Això només era possible amb sentit de l’humor. Impossible d’una altra manera. I, amb l’humor, va arribar la lleugeresa d’entendre que som iguals en allò essencial. En definitiva, ‘Las bárbaras’ proposa un diàleg entre generacions. És una obra sobre les nostres contradiccions, però, sobretot, una celebració de l’amistat. De totes les meves obres, és sens dubte la més lluminosa perquè s’atreveix a ser divertida a partir d’un tema que, en general, tendeix a enfadar-nos i separar-nos. Defensa radicalment la possibilitatd’estimar-nos malgrat les diferències. Potser aquestes diferències són,fins i tot, un bon motiu per estimar-nos.

Lucía Carballal. Autora